Dolor. Tot es resumeix en això. Et busco als llocs on solies
estar, però no et trobo. Et veig al meu costat, contemplativa, però et toco i
no puc notar el teu pèl entre els meus dits. Espero la teva rebuda cada cop que
entro a casa, però mai l’aconsegueixo. Tinc ganes de demanar-te perdó per si no
et vaig saber cuidar, però no trobo la manera de fer-ho. Intento comprendre la
teva mirada temerosa i fer-te costat, però prefereixo tapar-me els ulls i no
veure la realitat. Vull donar-te el que t’he guardat del meu dinar, però ho haig
d’acabar llençant. Encara espero donar-te les teves galetes de premi, només per
veure com disfrutes, però tots els intents són inútils. Miro fotos teves, i no
puc evitar sentir-te al meu costat, amb el cap a la meva cuixa, impacient,
demanant-me alguna cosa per menjar. Miro al racó de la cuina, on hi havia el
teu cossi d’aigua i pinço, però no hi són. Miro al parquet de l’estudi on hi
havia el teu llitet calent i gruixut, però ara només hi ha fusta freda. Miro al
costat de la taula mentre dino, esperant trobar-te allà asseguda, impacient
perquè acabi i et doni qualsevol cosa per omplir la teva panxa. Miro els camps
de davant de casa i sé que ja no serà el mateix quan hi passi, i no sigui per
treure’t a passejar. Miro les muntanyes i sé que no omplirà tant anar-hi a
passejar, sense els teus esbufecs, les teves ànsies per seguir el camí, les
teves remullades al riu i les teves persecucions de qualsevol cosa que vegis
que es mou. Miro el teu collar, i sé que mai més ningú sabrà omplir-lo com ho
feies tu. Miro al meu voltant i no et trobo. Al meu voltant només veig pena. Al
meu voltant només veig un buit enorme que mai s’acabarà d’omplir. Tinc ganes
d’escapar-me a algun lloc on sigui més fàcil no recordar-te. Però no vull fugir
un altre cop del que passa davant meu. No vull i no puc. Et veig en somnis, que
acaben sent malsons. Segueixo buscant un adéu que no vaig poder dir-te. Una
carícia que no vaig poder donar-te. Una mirada tranquilitzadora que no vaig
poder fer-te. Una companyia en els teus últims moments que no vaig donar-te. Res.
No vaig fer res. No volia creure el que estava passant, i vaig fer tard. I ho
sento. Molt. I ja no hi ha res que pugui fer. No hi ha marxa enrere per viure
tot el que vaig viure amb tu. Perquè l’únic que queda ja, són records. T’he
tingut al meu costat tota la vida. Has estat com una germana. Una més de la
familia i la més mimada. Perquè només amb la teva presència, amb un gest o una
mirada, sabies arreclar el que estava trencat en mi. Perquè tu més que ningú sabies
quan estava bé i quan estava malament. Perquè tu ho omplies tot de felicitat.
Perquè mai coneixeré a algú tan noble, tan fidel, tan especial i tan meravellós
com tu. M’he criat amb tu i dono les gràcies per haver-te tingut al meu costat.
Protegint-me, fent-me feliç. I és que fins l’últim moment has demostrat ser
forta, valenta. Mai et queixaves, sempre seguies caminant tot i les
dificultats. Perquè la vida és efímera però l’important és com s’ha viscut.
Perquè és llei de vida, sí, però també és una merda. El valor d’algú es mesura
pel buit que deixa quan se’n va, i tu has deixat un buit enorme… Sempre et
recordaré i sempre hi haurà un lloc per tu en la meva memòria, i al meu cor.
T’estimo.
Ahir, avui i sempre.
